Relat d’un encàrrec: la casa Cruïlles

A mitjans de febrer vaig rebre l’encàrrec de fotografiar la casa Cruïlles. Formava part d’un treball més ampli de recull de les obres on participa Alumilux. En aquest cas, ells havien fet totes les obertures en alumini, substituint les existents de fusta. Més enllà del debat complex sobre si la solució era l’alumini o seguir amb la fusta inicial, calia posar en valor a través de la fotografia el resultat aconseguit en el context de la reforma promoguda per uns nous propietaris.

F0199_20160211_141

Però el repte era més potent que la simple documentació. La casa Cruïlles és una obra de referència de l’arquitectura catalana del segle vint i sembla que feia molts anys que no havia estat fotografiada amb una mirada arquitectònica; només immobiliària. A part dels llibres, a la xarxa hi vaig trobar alguns plànols i un escrit d’en Xavier Febrés que reforçava el caràcter excepcional de l’encàrrec, i poca cosa més. Expectant per mirar i sentir aquesta arquitectura, vaig deixar reposar la informació fins que els propietaris van fixar la data de la sessió.

I plovia… El dia triat plovia! Arribar a Aiguablava amb un cel blanc, sense textura ni direcció de la llum va ser topar amb el primer escull. El mar de color gris, igual que el masover, que ens limitava l’horari, la mobilitat i l’abast de la mirada, per indicació dels propietaris russos, era el segon. I el tercer era el contingut interior, els mobles: un xoc estilístic que desdibuixava l’esforç arquitectònic del projecte.

La llum, contínua i apagada per a una casa blanca, no variava, obligant-me a confiar en el procés de revelat que em permetria forçar un estil visual més atractiu i a concentrar-me plenament en la composició. Tot i aquests impediments, la passió per la fotografia va fer rendir al màxim els recursos disponibles. Primer els exteriors i a continuació els interiors, amb un recorregut fugaç i limitat a les estances comunes, esquivant visualment la majoria de mobles. A contrarellotge, vaig escapolir-me per l’escala fins al vestíbul d’entrada, sota la volta invertida de coberta, que configura el segon espai més potent de la casa, després de la sala principal oberta al mar… Tensió i tranquil·litat, sentir i mirar, pausa i acció, dualitats clàssiques de la fotografia d’arquitectura!

comparativarevelat

Punt de partida i resultat final

Amb una sensació agredolça va arribar l’avís de temps esgotat i mentre tornava al cotxe vaig fer parades per aprofitar cada escena que deixava enrere. Tot era moll per una pluja fina que feia enyorar la llum del Mediterrani. Una llum que l’endemà va tornar per poder fotografiar l’entorn amb millors condicions i recordar-me que ella és la matèria primera del meu ofici.

Al cap d’uns dies, revivint la casa Cruïlles amb les imatges a l’ordinador, totes les escenes exteriors tenien un posat trist i sense volum. Era el moment de revifar-les creant una atmosfera més viva gràcies al procés de revelat digital dels arxius: recuperant la textura imperceptible dels núvols, donant-los un to més fred que a la resta, forçant el contrast a la zona de la casa i rebaixant-lo a l’entorn i, finalment, eliminant la grua i altres elements que emfatitzaven el caràcter inhòspit d’algunes escenes.

Amb aquesta reinterpretació de la llum, sembla que l’arquitectura torna a tenir veu pròpia enmig del paisatge, sembla que les imatges evoquen, altre cop, els espais que n’Antoni Bonet Castellana va projectar i connecto amb més claredat amb les sensacions d’haver-los transitat.