ca es en fr

Marc Torra, fotògraf

f0087c
f0092
f0033d
f0065c
f0097
f0065b
f0033
f0088
f0050
f0088b
f0087d
f0008
f0100
f0092b
f0066
f0033c
f0018
f0091
f0087b
f0016
f0087
f0008b
f0065
f0102
f0007
f0033b
f0066b
f0016b
f0021
f0019
f0022

08 de gener de 2013

El darrer projecte que vaig mirar amb la càmera el 2012 és la piscina de Lloret de Mar: una piscina coberta que en essència és això, una piscina i la pell que permet que utilitzar-la quan fa fred. Ara bé, aquesta simplicitat descripitiva i de projecte “sobre rasant” es revela equivocada quan es descobreix la veritat oculta. Tot l’edifici reposa sobre una planta tècnica que acull les instal·lacions necessàries per a fer viure l’edifici amb dignitat per molts anys.

Per a un fotògraf d’arquitectura té molt valor poder caminar i descobrir un projecte al costat de qui l’ha pensat, sentir com explica de què està content i què creu que no ha sortit bé. I això és el que vaig poder fer a Lloret. En Joaquim Pujol, arquitecte de referència internacional en aquesta tipologia d’edificis, em va fer la visita guiada-comentada-il·lustrada, una classe magistral en poca estona, un regal per als qui també fem projectes.

De la passera estant. 6s / f18

L’edifici emana aquella simplicitat estranya d’un producte refinat amb el pas del temps. La integració de funcions, recorreguts, durabilitat, espais i instal·lacions és absoluta. No hi ha res que s’amagui, tot s’incorpora al discurs sense necessitat de muntar decorats. Perquè no cal. Perquè l’ordre de la lògica ja és harmoniós en si mateix.

Per fora és auster, excepte a la façana principal, on un mur cortina de colors freds fa referència a allò que passa a l’interior i alhora dóna llum natural a les peces tancades del programa. És un volum simple sense artificis, respectant l’equilibri necessari (crec) entre la despesa pública i el projecte arquitectònic. La piscina forma part d’un complex més gran pendent d’executar, i per això mostra, als seus dos alçats laterals, sengles sortides d’emergència provisionals enmig d’una façana de bloc. Tal com es veu a les imatges, la urbanització exterior també està pendent d’execució.

Com sempre, costa molt triar una imatge. El cert és que estic content de la de l’escala mirant avall, però és una anècdota, per molt que em requerís un bon esforç muntar el trespeus en voladiu enmig de l’ull. He triat la que acompanya aquest text pels ingredients que té: explica la secció, l’estructura de coberta, una simetria en segon ordre que facilita la lectura, uns llums que donen més profunditat a l’espai i finalment el negre de la nit que concentra l’antenció en l’edifici. Un comentari tècnic final: la foto està feta sobre la passera mòbil que permet separar la piscina i fer-ne el manteniment. Inmòbil, sense respirar i trepitjant només el paviment de vora per a evitar cap vibració durant una exposició de 6 segons i tancant a f18 per tal que els llums brillessin com estels.

13 de desembre de 2012

15 mesos fent fotografies. Canícula d’estiu i fred d’hivern. Neu, pluja, pols, vent i humitat. 15 mesos enviant fotografies a la xarxa cada 5 minuts, disponibles per als clients de l’obra, els tècnics i l’empresa constructora. 40.000 imatges amb condicions de llum canviant. Estats d’obra calmada i períodes d’activitat desbordant. Millora permanent del sistema i camp de prova per a futurs projectes...

En tot cas, un munt d’ingredients per a presentar-vos finalment el resultat. El procés de construcció d’un edifici de 15 apartaments, situat al PGA Catalunya, a Caldes de Malavella. El projecte és de Ribas Arquitectos i la construcció de Rubau Tarrés, que és qui ha apostat amb valentia per millorar les prestacions del seguiment de les seves obres. De fet, aquest document ja els està ajudant a destacar en noves licitacions, mostrant de forma innovadora la feina que fan.

Si ho recordeu, a l’entrada anterior parlava d’un projecte semblant, la reforma de Can Manxa. Però la complexitat de la llarga durada, l’ambient exterior i la transmissió per internet ho converteixen en un món apart. Dins el món del Time-Lapse, aquest tipus de seguiment és d’altíssima especialització i hi ha poques empreses que ofereixen aquest servei, arreu del món. I no és tant per la tecnologia utilitzada, com per la barreja de camps que hi intervenen: des de la programació informàtica als treballs verticals, passant per l’electrònica bàsica o l’edició de vídeo, el coneixement del procés constructiu i la fotografia avançada.

Aquest és el primer final. Amb Rubau Tarrés en tenim 6 més en funcionament i 2 en preparació. Així que, si els voleu veure a mida que acabin les obres, seguiu-me al Facebook o al Twitter. Si us interessa la construcció, no us ho podeu perdre!

12 de novembre de 2012

O el que és el mateix: el temps s’escapa (Virgili, segle I, a.C).I mireu si filava prim aquest poeta, que ens deixava perles com aquesta per a fer de titular en una entrada de bloc, per poder perdre el temps fugint del que realment cal explicar.

I és que el temps passa, lent o ràpid, segons com el mesurem. I també segons com el llegim. Com aquest article, que sembla que no vagi enlloc, que us pot fer perdre la paciència perquè sembla que no avança o ho fa amb petits matisos: el primer paràgraf era la introducció, el replanteig. Però ara mateix, no es veu ni s’intueix com quedarà. Potser serà millor que passeu un altre dia, a donar un cop d’ull si el tema té més cos, més estructura...

Va! Què donaríeu per llegir un resum en lloc de tanta palla? - Digues la idea! Que és fàcil i de seguida la captarem -, diu l’anònim dels comentaris... Però és que si ho faig, us perdreu els matisos que us van explicar a l’escola, dedicant un mes sencer a parlar del tema. A més, ara sou al bell mig del desenvolupament, sou al moment clau per entendre com funciona la història. És ara que es comença a visualitzar que els 935 caràcters que he escrit fins aquí no són més que una presa de pèl per retenir-vos a la web, augmentar el temps mitjà d’estada i sortir abans a google.

PERÒ NO! Vet aquí que als darrers segons es resol l’enigma i enteneu, de debò, què vol dir “tempus fugit”. Ho heu viscut en pròpia pell i esteu a punt per sintonitzar amb el perquè d’aquest vídeo i la tècnica que s’ha fet servir. És el desenllaç.

O és que us pensàveu que faríem una classe de construcció?

Eps! Les dades: podeu veure aquesta intervenció de reforma estructural i ampliació a la botiga de Can Manxa, a Olot. El projecte és d’en Miquel Capdevila, arquitecte. Si teniu dubtes sobre el procés, ell us els resoldrà. Si els dubtes o comentaris són sobre el vídeo, feu-ho a través d’aquesta web, del Facebook o el Twitter. Així també sabreu de primera mà si hi ha vídeos nous. I n’hi ha. D’un edifici sencer.

22 de octubre de 2012

Fa uns dies vaig publicar un missatge al Twitter dient que estava caçant llamps a la Vall d’en Bas, i que en faria un article al blog. Aquí el teniu.

Tot i la feina de fotografiar l’arquitectura, el paisatge és el meu punt de partida. Tota la vida ho he fet i és el que porto a les venes. Però el dia a dia professional i familiar sembla disposat a no deixar-me temps per cultivar aquest camp... Només fent cops de cap, d’aquells d’ara o mai, surto a fer aquestes fotografies. No és el mateix treballar per encàrrec que treballar amb l’esperança de poder vendre una imatge, qui sap quan.

Núvols freds i núvols càlids. Cingles de Falgars, Valld 'en Bas

El cas és que, del despatx estant, vaig veure com una colla de núvols s’enfilaven cel amunt, construïnt castells de cotó fluix. No quedava gaire estona per a la posta de sol... ara o mai! Neguit, pressa, cotxes parats per sortir... La llum millorava per moments i ja sentia el pessigolleig de les bones ocasions. On vaig? Xenacs?... Hi tindré bona vista amb Olot als peus... Em trobo la pista tancada i els núvols que miren dient ‘plantes la càmera, o no?’. En aquell moment recordo que fa temps m’havia mirat el viaducte dels túnels de Bracons com a element paisatgístic i se m’acut si seria capaç de fusionar obra civil i núvols. Hi vaig.

Aguanto la respiració i miro de sentir el paisatge abans de fer cap fotografia, mentre sento el tru-truc dels cotxes passant la junta de dil·latació del pont que tinc a sobre. El cel és net i fa vent en cotes altes, els núvols corren. Començo a mirar i fer fotos, desconnecto del món i n’entro a un altre. Camps amb núvols, núvols freds amb núvols càlids, núvols amb un bassal d’aigua, el bassal i el pont, el pont i els seus llums... ja està, ja ho he vist tot. Puc plegar.

Tempesta sobre Olot

Però de sobte veig un flash pel retrovisor (la pantalla lcd de la càmera). Era un llamp. Una tempesta solitaria viatja cap a ponent, retallada contra el blau profund de la nit entrant. Estava clar que era bona ocasió! Començo a fer exposicions llargues i algun llamp queda gravat al sensor. El terra ben fosc, el núvol i el llamp: una composició correcte, res més, sort del llamp qué en ell mateix és espectacular. Em moc una mica per tal d’evitar els llums dels cotxes de la carretera que va a can Trona i se’m presenta, com un regal, el bassal d’aigua que fa una estona feia de primer terme enmig del camp. Ara tot lliga, només cal esperar la sort. I la sort arriba. En una de les exposicions de mig minut, caço un llamp que sobresurt del núvol amb la fortuna que el punt de ramificació principal es reflexa a l’aigua. Ara sí que puc plegar. El vermell de les cases il·luminades al terme mig i la base del núvol, càlida pels llums d’Olot, rematen la composició.

Si desfaig el camí des que he mirat per la finestra del despatx fins a la foto que acabo de fer, veig comprimida l’essència de la fotografia de paissatge: la pulsió, la intuïció del moment, el deixar-se portar i la sort. (Sí, també hi ha tècnica i coneixement, però avui no tocava. No?)

08 de octubre de 2012

Arrel d'una piulada de la setmana passada, vam iniciar una conversa al Facebook amb en Marc Aznar, company d'escola i aficionat a la fotografia. Les preguntes i respostes van derivar fins a la pregunta següent: la correcció de perspectiva, la fas amb software o deixes el resultat tal com surt de la càmera? Aquí en teniu la resposta.

I la resposta és que ni blanc ni negre. Fent recerca a la xarxa trobareu opinions oposades sobre aquest tema. La idea fonamental és la següent: els objectius T-S (Tilt-Shift) aprofiten al màxim el “vidre” disponible de l’objectiu mentre que la resta d’òptiques només miren a través de la part central. Aquesta part central és la millor a nivell de resolució, color, contrast i defectes òptics. En canvi, a mida que ens allunyem, la imatge és més borrosa, plana i defectuosa.

Correcció per software. Objectiu "normal" 70-200, 2.8

Quan estirem una òptica T-S per tal de veure la part alta d’un edifici sense que les línies fugin, estem mirant a través de la part de vidre de menys qualitat, ens allunyem del centre. La qualitat dels píxels a la part superior és pitjor. D’altra banda, amb una òptica estàndard de gran qualitat en tot el vidre, però apuntant amunt la càmera i amb les línies que fugen, obtindríem una imatge amb tots els píxels de gran qualitat, des del centre als extrems.

Si prenem aquesta darrera imatge i fem la correcció per software, seguint aquest procediment, podem obtenir igual o millor qualitat que no pas amb l’òptica T-S. Jo no ho he provat directament, però estic convençut que l’autor té raó. El mateix autor reconeix, però, que utilitza aquest procediment només per a ocasions amb demanda de màxima qualitat. En tot cas, estem parlant de resultats prou equivalents com per poder posar a la balança altres criteris de decisió, com ho és el procés de treball.

El sistema de correcció per software requereix una mirada diferent (ni millor ni pitjor) en el moment de fer la fotografia, cal preveure marges per als espais retallats i valorar la possibilitat de clonar les zones inferiors de la imatge. En canvi, amb les òptiques T-S, l’enquadrament és definitiu. La valoració compositiva de la fotografia a través del visor o la pantalla és real i permet un procés de treball de camp més eficient. És més, quan durant aquest procés hi ha el client a prop, la revisió d’imatges a la pantalla de la càmera és habitual. Si la composició és correcte d’entrada, el diàleg entre l’edifici, l’arquitecte i el fotògraf dóna millors fruits.

Al principi he dit que ni blanc ni negre. I és que, molt sovint, és difícil ser precís mirant a través del visor o la pantalla de la càmera; necessitaríem un ordinador permanent per a comprovar els resultats, encarint el servei. A la pràctica, amb el control de perspectiva del Lightroom, ajusto el que el meu ull no ha detectat. És la tossuderia d’obtenir el millor resultat amb els mitjans disponibles, encara que els clients no ho notin gairebé mai.

En aquets article no comento tampoc la funcionalitat Tilt, que deixo per més endavant, ni tampoc com funciona la correcció per software. D’això en faré un article dedicat als arquitectes i les imatges que tenen i no gosen publicar a la seva web, perquè no són prou bones... (o això diuen!).

05 de octubre de 2012

Quan em va trucar en Miquel Capdevila, arquitecte, per dir-me que volia un reportatge de les obres de rehabilitació del Castell de Roses, vaig veure ràpidament que tenia entre mans un encàrrec dels que havien de servir per posar-me a prova, per verificar si això de la fotografia d’arquitectura era real o només un miratge.

Des de la terrassa del Castell, mirant cap a Roses

 

 

 

 

 

 

 

 

La dimensió del projecte, arquitectònica, icònica i paisatgística, l’obra nova i la reforma confrontades, la solitud del lloc coster en dies freds... tots eren ingredients estimulants per al repte. I la proximitat al solstici d’hivern que redueix les hores disponibles de llum posava el colofó a mode de temporitzador.

Van ser dos dies molt intensos. El castell, la llum, les hores i jo. Res més. Per començar, faig les primeres aproximacions d’escalfament per entendre el projecte, per habituar-me a la posició sempre d’inferioritat respecte l’edifici (per la posició enturonada), a la relació amb el mar, la potència dels espais interiors i les textures, molta textura. A continuació, unes hores llargues, de les quals en tinc un record difós, treballant a fons sense percepció del món exterior ni del pas del temps, fins a la foscor. Negra nit.

Si ens aixequem ben d'hora i penquem...

 

 

 

 

 

 

 

 

L’endemà, després de fer un son a Olot i tornar a Roses, sóc a la platja, lluny del castell i és tan fosc com quan en vaig marxar fa unes hores. Tinc una imatge el cap i l’esperança que la sort m’acompanyi. Va dir un filòsof català a l’exili: “si ens aixequem ben d’hora i penquem, som imparables”, paraules certes i recompensades amb la llum esperada, el castell encara il·luminat artificialment i un mar tranquil en primer terme. Amb la imatge al sarró i un somriure de felicitat, torno al castell i els seus vorals, enfilat pels marges i roques per captar l’entorn mentre rebo els primers raigs de sol. Esmorzo i torno al tall, com el dia anterior, desconnectat del món, fins a l’hora de berenar, quan dino a ran de l’aigua amb tots els estris endreçats i la tranquilitat de la feina feta. M’envaeix la sensació d’un sí. Esgotat i satisfet de saber que això fa per a mi.

La millor imatge? Aquest cop en són dues. La de la platja, abans de la sortida de sol i una del capvespre, amb els color complementaris del blau al fons i al terra de fusta i el taronja al reflex dels vidres que miren a ponent. Els llums encesos a Roses i el mar repeteixen la combinació de colors a una escala secundària que, al meu entendre, traven la imatge. La façana de formigó amb la llum suau i rasant de l’horitzó resalta el volum subtilment, endolcint la contundència real del castell.

Si has arribat fins aquí, fes un pas més, mira la galeria d’imatges i digues quina és la que més t’ha agradat. Necessito la teva opinió!

27 de setembre de 2012

Una de les preguntes habituals dels clients és: ara al despatx modificaràs totes les imatges amb Photoshop, oi? I la meva resposta habitual és: el que faré és revelar-les. Fet que deriva automàticament en una cara de sorpresa que, sense dir-ho, diu: però això no era cosa de la fotografia del passat? Sí, i també del present. Els professionals i molts amateurs fem servir el format d’arxiu Raw, l’equivalent al negatiu antic, l’original, el que captura estrictament la càmera. Tots els dispositius capturen amb aquest format, càmeres i telèfons, però bona part d’ells fan el procés de revelat amb uns criteris propis o amb els que l’usuari l’hagi configurat: balanç de blancs, contrast, saturació, etç... guardant l’arxiu en format Jpg.

Dues visions de Falgars

El revelat digital consisteix en aplicar totes aquestes i altres opcions amb l’ordinador, fent les proves i iteracions que convingui. L’arxiu de partida és pla, no s’hi ha aplicat cap curva de contrast com ho fa la càmera i sembla d’entrada un mal resultat. Però la capacitat d’aquest procés és molt potent i permet recuperar o “revelar” allò que els nostres ulls van percebre en el moment de fer la fotografia. Revelar, d’origen llatí, és fer conèixer allò que hom té amagat. El revelat digital serveix per a interpretar, amb l’estil personal de cadascú, la informació que el sensor de la càmera ha capturar assèpticament.

Utilitzant les eines del programa de revelat, en el meu cas Lightroom, es poden fer ajustos necessaris per a aconseguir el resultat de l’exemple. Diumenge passat va fer un dia calorós, amb calitja i núvols prims que deixaven el paisatge enterbolit. Si hi sumem l’estil pla del format raw, el punt de partida és gairebé per desestimar la fotografia. Però amb paciència i mètode el resultat es va revelant, els camps tenen més contrast entre ells, els boscos i els blaus del cel són més foscos, el groc dels camps i els edificis més brillants, la meitat superior de l’horitzó de muntanyes i el cel guanyen en contrast local... El límit de correcció és personal i d’estil, però d’això en parlaré un altre dia.

20 de setembre de 2012

Alçat frontal al carrer

Els que em seguiu al Twitter ja deveu haver vist que a principis d’aquesta setmana he estat a Sant Feliu de Pallerols. El motiu va ser la segona sessió fotogràfica a l’habitatge que l’Arnau Vergés, arquitecte, hi ha projectat. A dia d’avui, quan parlem de volum contundent, ens podem esperar qualsevol cosa, les paraules ja no ens sorprenen perquè n’hem perdut la capacitat, hem estat enganyats massa cops. Però no aquest cop. Això és un volum contundent, es miri com es miri. És una idea forta portada fins al final, sense matisos, i aquesta és, crec, la seva virtut.

Ja era fosc del tot quan vaig acabar la sessió, endreçava l’equip i vaig sentir a distància l’Arnau parlar d’un prèssec i la casa. Jo també en volia sentir l’explicació. I tenia raó: feia la metàfora entre aquest fruit i l’edifici. Tots dos aspres per fora al primer mossec, i dolços per dins. Des del carrer costa d’imaginar que l’espai interior sigui lluminós, càlid i domèstic, sobretot domèstic. Aquest contrast és totalment perceptible a les fotografies, feu-hi una ullada.

La fotografia destacada havia de ser exterior, sense dubte. Aquest cop, arquitecte i fotògraf hem coincidit. Aquesta escena recull el contrast del prèssec, el rigor geomètric i el voladiu agosarat en una visió plàcida sense deformacions òptiques excessives. L’afegeixo a les diapositives de presentació del web!

12 de setembre de 2012

Paviment i forma

Segueixo apuntant les obres fotografiades el 2010. EMT arquitectes va fer dos projectes d’intervenció paisatgística i em va encomanar fer-ne les fotografies. El 2011 vaig fer un repàs a la resta de la seva obra, però això ja ho explicaré un altre dia. El primer va ser la reforma del Cementiri i el segon la restauració del Pou de glaç, tots dos a Bescanó.

La reforma del cementiri consisteix principalment en la modificació del paisatge interior, encerclat pels nínxols. Es va passar d’una estructura clàssica de carrers i eixos, a uns espais més amples que encerclen uns turons d’herba. La circulació resultant és rica i plena de visuals amb oportunitats fotogràfiques. De totes em quedo amb aquesta, per com aglutina i concentra tots els elements de projecte, paviment, mobiliari, façanes, il·luminació i forma.

Escala interior del pou

La restauració del Pou de glaç afecta a l’objecte i també a l’accés. A través d’un entorn boscós, en un espai veí a la carretera, amb passeres i plataformes arribem a l’antic Pou de glaç. El recorregut s’hi endinsa i davalla amb una escala que permet copsar la dimensió de l’espai sense desdibuixar-lo. És un element contundent i fi, que demana a crits esser fotografiat però que no es deixa fer fàcilment. És un espai petit i alt i s’imposa l’ús del gran angular de 17mm per a captar l’escala i les parets que conflueixen en l’ull de cel a dalt de tot. Tot i així, cal fer-ne una altra per a explicar com l’escala es plega i puja al ritme de la paret. I aquesta és la que més m’agrada, encara que la llum que rep la paret sigui excessiva, i és que la necessitava per a incloure referències al forat i a la vegetació del voltant.

07 de setembre de 2012

Ara fa 2 anys vaig fotografiar el Centre d’Arts Escèniques de Banyoles, la Factoria. És un projecte de MAD Arquitectes, un equip jove i prometedor de les comarques gironines. De volum simple i explícit, color contundent, funcional i acabats adequats a l’ús.

La pinta

Amb un entorn prou net d’artefactes, l’edifici es va deixar fotografiar. Els núvols van col·laborar donant textura al cel i el vespre va permetre fer les imatges amb la llum pròpia de l’edifici. Semblava que alguna d’aquestes imatges seria la destacada, el vermell càlid retallant contra la fredor del cel i la façana de planxa ondulada, però no va ser així.

Durant el procés de revelat, em vaig quedar enganxat amb la potència d’aquesta fotografia: la pinta. L’espai superior d’instal·lacions on es gestiona el contingut de l’escena, decorats, etç... Un terra perforat que permet el pas de les cordes i la climatització, i alhora, acull el cantell de les bigues de coberta, encavallades metàl·liques amb el projectat de protecció al foc que les revesteix. És un espai estrany i alhora atractiu, amb el buit als peus, il·luminat per sota.

Ja les podeu veure a: http://www.fragments.cat/ca-es/arquitectura.aspx?pid=23

Aquesta és la meva preferida, i la vostra?

Accés clients

Clients recents:

Pujol Arquitectura
Arnau Vergés, arq
Dani Mallarach arq
EMT arquitectes
Bellapart
Cortizo
MAD arquitectes
Marius Quintana, arq
Land Aquitectura
La Salle

Visió mòbil

.